Un dels llocs més mítics que es poden visitar avui dia és el Machu Picchu, a la serralada andina, al cor del Perú. Aquest és un lloc venerat per arqueòlegs, historiadors, viatgers diversos i fins i tot per amants del desconegut, que li atribueixen propietats místiques.
Patrimoni de la Humanitat des del 1983, encara hi ha força discussió sobre quin paper va jugar aquesta ciutadella dins l’Imperi Inca. Un dels seus grans valors és que, en no ser descoberta durant la invasió espanyola, va romandre intacta d’ençà que els inques la van abandonar amb destí desconegut, allà al segle XVI. D’aquesta manera, va ser únicament la selva la que la va colonitzar, i la va ocultar a la vista humana fins que l’expedició de l’arqueòleg Hiram Bingham al 1911 la va redescobrir finalment per al món occidental.
Machu Picchu es troba a uns 2200 metres d’alçada, i s’hi pot arribar recorrent els 130 km que el separen de Cusco (Qosqo, a uns 3400 metres d’alçada) amb un tren força especial que ens deixarà al poble d’Aguas Calientes. Per tant, l’entorn de Machu Picchu disposa d’una vegetació molt més abundant que la zona de Cusco, tot i que l’escarpament dels diversos pics que l’envolten provoca la impressió que es trobi a una alçada superior. De fet, la pujada des del riu Urubamba, que corre atrafegat per la vall fortament encaixonada, és força vertical i la carretera que puja des d’Aguas Calientes un bell exemple de ziga-zaga.
Tot just entrar al complexe, des d’una elevació propera, hi trobarem la vista més coneguda i espectacular de la ciutadella, amb el perfil mundialment conegut del Huayna Picchu al fons. Si hem tingut la prevenció d’anat-hi ben d’hora, amb la sortida del sol, podrem veure aparèixer aquesta meravella entre els núvols que poc a poc s’enretiren, mandrosos.
La visita ens farà baixar fins a alguna de les portes de la petita muralla, i a partir d’aquí anirem descobrint els diferents barris (el popular, el sagrat i el noble). S’hi conserven amb molta cura els carrers, les grans places i els murs de les cases i palaus, tot i que les teulades de palla i els elements de fusta han desaparegut per sempre. El lloc més imponent de tots és, sense dubte, l’Intihuatana, una roca escolpida, sagrada, amb forma de cadira, on suposadament “s’hi lliga el Sol”. De fet, es creu que servia per a medicions astronòmiques relacionades amb el calendari, però n’hi ha que afirmen que era un altar que servia per a realitzar els sacrificis animals. També s’hi pot admirar el Temple del Sol i altres estances dedicades als cultes religiosos, afers administratius, magatzem, usos residencials...
L'arquitectura ens dóna l'exemple del que va ser la tècnica de construcció dels inques, fent servir les pedres de l'entorn amb habilitat, encaixant-les entre elles sense cap substància que les unís. Les edificacions d'adapten a les necessitats de l'entorn, una terra de continus moviments sísmics i tempestes terribles que portaven riuades molt fortes. Els murs inclinats cap endins, la ubicació dalt dels cims i l'absència de clavegueram són característiques clàssiques de les ciutats inques.
Tot al voltant de Machu Picchu hi ha diverses zones de terrasses per al cultiu, superant els importants desnivells, que abastien d’aliments la ciutat. Pujant al Huayna Picchu (o Wayna Picchu) es pot tenir una visió diferent del conjunt. És una pujada de mitjana dificultat que es pot fer en menys d’una hora. El perfil de Machu Picchu pren, llavors, la forma d’un còndor. De fet, totes les ciutats de l’Imperi Inca tenien la forma de l’animal sagrat que li conferia la seva personalitat (el de Qosqo és un puma o un jaguar).
