El desert del Kalahari s'estén pel sud d'Àfrica, i ocupa gran part de Botswana, el terç est de Namíbia i la major part del nord de la província sud-africana de Northern Cape. És una vasta extensió de desert d'arbustos secs amb molt poca aigua on l'única ombra la proporciona algun ocasional baobab de fins 60 metres d'alçada i 9 de diàmetre.
En aquest duríssim entorn viu una tribu de caçadors-recol·lectors coneguts com els boiximans del Kalahari (també anomenats San o Basarwa). De constitució magra i morens de pell, són una gent petita, d'aparença delicada i que gairebé semblen asiàtics. Els homes solen tenir una alçada al voltant del metre i mig i les dones una mica menor; tenen braços i cames llargs, i quan es mouen ho fan amb una agilitat i flexibilitat que gairebé sembla una dansa.
Els boiximans vesteixen pells animals, porten el cabell curt i arrissat i com a ornament porten uns collarets fets amb trossets de closca d'ou d'estruç. Són prudents amb els estrangers i viuen en petites cabanes en forma de cúpola anomenades scherms modelades amb herbes, en poblats coneguts com werfs. Són uns dels primers habitants de Sudàfrica i parlen un llenguatge "clic" que és extremadament difícil d'aprendre perquè moltes de les seves paraules consisteixen en aguts pops i clics fets amb la llengua en diverses parts de la boca.
Els boiximans són un dels pobles més primitius que viuen a la terra. No forgen metall sinó que permuten les eines metàl·liques amb els seus veïns, ni conreen la terra perquè el seu territori és massa erm. La terra tampoc suporta la ramaderia, així que sobreviuen recollint baies i arrels i caçant. La seva presa principal és l'antílop, que maten amb fletxes sucades en un verí que extreuen d'un cert tipus de cuc.
L'estil de vida dels boiximans fa que estiguin contínuament viatjant però normalment es limiten a l'àrea del seu propi grup, que pot arribar a extendre's uns quants centenars de quilòmetres quadrats i en la qual cada turonet, arbust o pedra és coneguda i té el seu propi nom.
Els pobles boiximans no tenen líders o reis, si bé alguns grups poden tenir un cap. Viatgen en petits grups familiars d'una vintena de persones, en el qual hi pot haver un vell i la seva dona, les seves filles i els marits i fills d'aquestes i alguns fills solters. Són polígams, i poden tenir tantes dones com puguin mantenir, encara que és difícil que en tinguin més de dues.
La supervivència de la tribu enmig de l'escassetat i sequera del Kalahari depèn de que tots comparteixin i empenyin junts, i les seves possessions circulen entre tots per tal d'eliminar la gelosia i la discordància i pel benefici general de tots.
La Dansa Medicinal
Després de la iniciació a l'edat adulta quan han matat el seu primer animal mascle (antílop, conill …), gairebé tots els homes esdevenen homes-medicina, si bé només aquells que tenen un poder de guarició més fort solen practicar.
Les danses medicinals són vistes com la forma en què els boiximans es protegeixen de les forces obscures i preserven la tribu de la fam, la discòrdia, la malaltia i la mort. Duren tota la nit i són un gran esdeveniment social i un ritual molt important.
Quan l'home-medicina balla, la medicina comença a funcionar en el seu cos i és exhaltada fins a un nivell que es torna poderosa pel dansaire i pel cor del foc al voltant del qual balla. Quan l'home-medicina cau en trànsit, amb forts espasmes i xiscles, i posa els ulls en blanc, o es frega la cara amb el caliu roent sense cremar-se, tot això són signes de que la medicina està a punt. Ell té aleshores el poder d'expulsar el dimoni i curar la malaltia que han portat al poble els esperits de la mort.
Sovint, l'esperit de l'home-medicina surt del seu cos i se'n va a trobar el dimoni que està causant els problemes. Això fa que l'home-medicina caigui a terra ja que no hi ha res que l'aguanti. Quan cura algú es renta les mans a les flames i les posa damunt la persona malalta per foragitar-ne el dimoni. Llavors l'escridassa i l'envia a través de l'aire de tornada cap els esperits de la mort d'allà on venia.
Quan els homes dansen, les dones canten les cançons-medicina. Són cançons sense paraules regalades als boiximans pel gran Déu. Els esperits de la mort són els seus missatgers, que envien a una persona quan dorm.
Les dones s'asseuen en un cercle i piquen de mans i canten les cançons mentre els homes ballen i piquen de peus al contrapunt dels ritmes del cant i la música. Els dansaires porten lligats a les cames uns sonalls fets de cocos farcits amb closques d'ou d'estruç, amb la qual cosa afegeixen una forta textura rítmica als seus patrons infinitament complexos.
El destí dels boiximans del Kalahari
Els boiximans generalment han estat fàcilment explotats per la seva naturalesa sumisa. El·ludeixen la confrontació i prefereixen córrer, amagar-se i esperar abans que lluitar. La seva supervivència en l'hàbitat tan dur on viuen és tan delicada que no tenen energia per barallar-se entre ells ni amb altra gent i no tenen cap altre sistema per manejar els desacords que fer desaparèixer la causa del conflicte. També miren els europeus i els bantús com a éssers superiors, ambdós per la seva gran alçada en comparació amb ells mateixos i per l'enorme quantitat de possessions que tenen. Conseqüentment, els boiximans es senten aclaparats i temorosos i sempre es sotmetran als que ells veuen com un superior.
La intromissió en les terres tradicionals dels boiximans dels grangers blancs i bantús ha portat a friccions entre ells; l'estil de vida "caçador-recol·lector" dels boiximans no encaixa amb la propietat de la terra i el valor més preciat de tots: l'aigua. Com el seu estil de vida s'ha tornat progressivament més difícil, alguns boiximans han hagut de probar de treballar en les granges dels agricultors locals. Normalment se'ls paga molt malament per la seva feina i fins i tot solen ser estafats i explotats pels seus empresaris.
La vida tradicional dels boiximans és actualment practicada per molt pocs. Els boiximans del Kalahari han estat resituats des dels seus poblats a la reserva del Kalahari central fins a nous assentaments a l'exterior. El govern de Botswana diu que els vol traslladar per millorar les seves vides, però ells asseguren que des que els han desplaçat als nous assentaments no els ha arribat el desenvolupament que el govern els prometia. Finalment, al 2007, els boiximans van guanyar el litigi que havien iniciat contra aquesta política i el govern de Botswana els ha de retornar les seves terres tot renegociant nous assentaments i drets per al poble boiximà.